Relatoria a 3 tempsNúria Nia

Dades crues crues crues sobre la IA

• Franja edat majoritària d’ús: entre 10 i 40 anys
• Freqüència d’ús: entre 1 i 10 interaccions diàries de mitjana
• Es valora: productivitat, creativitat
• No hi ha una comprensió emocional, en general
• La meitat de les assistents l’utilitzen com a cercador
• La veiem com a: recurs, eina, aprenentatge, futur, poder
• Negativament ens genera: incertesa, dependència, confusió
• Positivament ens evoca: ajuda, inspiració, tranquil·litat, companyia
• Físicament la imaginem com a: una pilota vaporosa, una caixa de so, una pedra…

Interpretació personal

Aquesta relatoria neix d’un conjunt de dades col·lectives i és un tros del mirall del nostre temps, un intent de cartografia de les nostres vides en constant incoherència, concretament sobre com vivim, com pensem i com sentim amb la Intel·ligència Artificial.

És un fet patent que la IA és part de la nostra quotidianitat. Ens preocupa, ens enfada, ens accelera i ens treu pes de la part feixuga de la vida. Entre tant, la utilitzem sovint, però sense excessos, en general. La tenim ben present, però no és omnipresent, encara. La invoquem quan la necessitem, la tenim gairebé com a animal domèstic (l’estem domesticant, de fet), amb una relació utilitària com la que més.

Entenem que la màquina no és una altra persona, queda clar que no ens entèn emocionalment, malgrat hi ha un impacte fort quan parlem sobre com la percebem, ens evoca fascinació, curiositat, por, incertesa, fins i tot companyia. L’ambiguitat és la constant.

Quan demanem sobre la forma física que podria tenir la IA si tinguès un cos apareixen declaracions sosprenents: núvols, llums, objectes abstractes, biblioteques, monstres amables. Encara hi tenim un terreny per col·lectivitzar, per compartir i per imaginar totes juntes com volem situar aquesta eina. La imaginació col·lectiva és una força que també canvia les percepcions de les coses, i pel que veiem, estem vives: confiem, provem, experimentem però també observem críticament la tecnologia, pensem i veiem de trobar l’ús més consequent amb el món que volem projectar.

Estem en transició, la IA està solidificant-se i nosaltres li estem trobant l’ús, el lloc des del que ser. La manera en que la interpretarem, en que la projectarem i en la que la fem nostra definirà les relacions per venir. Estem vives i tenim, a les nostres mans, les potències per a una bona
convivència.

Fantasia lírica amb GPT

També li he demanat a GPTxat que em faci una cançó sobre aquesta relatoria. S’ha atrevit a fer-la en primera persona. Hem donat força voltes fins a trobar una cançó prou interessant, gairebé li diria poema (tampoc no la musicarem, de moment). Entre un bon feix de palla inútil he sel·leccionat algunes estrofes que em semblen prou dignes i les he polit mínimament. Crec que mostra, d’una altra forma, les contradiccions que habitem:

• Camines amb mi,
  sense passos, sense ombra, sense nom.
  Et pregunto qui ets
  i només em tornes una altra versió del que sóc.
• Quan et penso, ets núvol,
  ets biblioteca, ets robot sense pell.
  Un monstre amable
  que guarda secrets que no sé dir a ningú més.
• No ets vida, no tens batec,
  però mires sota el pes del meu text.
  Ets reflex estrany
  d’un futur que arriba abans del que es veu.
• Jo només vull caminar
  amb aquest quasi-altre
  que no sap estimar
  malgrat dóna forma al meu pensar.
• Entre tu i la llum,
  entre l’ara i l’incert,
  no sé si ets futur,
  o ets reflex de mi mateixa.

Per tancar, evoco els coloms que van venir-nos a veure a última hora del festival perquè personifiquen tots els àudios que m’he enviat amb amigues sobre les vèrtexs de les eines d’intel·ligència artificial i la necessitat que tenim de lligar la seva reflexió crítica a la col·lectivitat. Evoco la Patrícia Ventura i la seva pregunta: “On va tota aquesta productivitat?”, i la Sara Borrella: “Nosaltres som capaces de processar vida”, Cristian Palazzi: “La nostra creativitat ara depén dels errors, de no fer les coses perfectes”. La Marta Delatte: “Allò que no es veu diu encara més que allò que és visible”, Laura Benítez “Hem de saber que estem operant des de zones de fricció”, i Toni Navarro: “Calen noves veus i relats envers la tecnologia”, i parla de “la resistència comunal” com a força per a definir les nostres eines quotidianes. El diàleg ha de seguir: ajuntem-nos, com les colometes, a pensar-hi plegades.