D’on venim: L’herència del disseny i la comunicació audiovisual feminista

RAQUEL «El feminisme no té un enfocament únic, sinó que es troba en una revisió constant. Per això, és millor parlar sempre de feminismes, en plural.

»I què tenen en comú? No és pas un model críptic, sinó una manera d’entendre el món i és per això que és difícil parlar d’un disseny gràfic feminista i parlar-ne no ho seria, de feminista. Es replanteja el disseny gràfic amb perspectiva masculina —tal com l’havien promogut les institucions—, és a dir, de la defensa de la puresa, del funcionalisme que deixa de banda les emocions (fins avui dia).

»Molt poques persones dedicades al disseny gràfic s’han declarat feministes i n’hi ha que diuen que és un concepte que no cap en el disseny. En canvi, el moviment feminista sí que hi ha vist la importància com a eina de lluita, de reivindicació. Ja al segle XIX es crea el sindicat de dones tipògrafes.

»Des del feminisme s’ha qüestionat fins i tot què és el disseny, i avui dia s’hi inclouen altres categories. S’hi ha fet molta feina que ha passat desapercebuda, també en investigació i docència. Un dels trets característiques és la possibilitat de donar veu a qui no l’ha tinguda, més que no pas treballar amb gràfiques determinades. Es distingeix més per la inclusió, per l’actitud, que per un conjunt d’expressions formals.

»Les estratègies de les dissenyadores són similars a les de les artistes. A les dissenyadores els continua costant molt, les dones també han de canviar. Hem aconseguit coses, però també les podem tornar a provar, per exemple, el treball col·laboratiu ja es feia a final del segle xix. Encara hi ha molts camins per recuperar i per obrir.»

LUCÍA «Vull destacar el projecte de la musea MAMI, sorgit arran d’unes jornades a Santiago de Xile i que encara no es pot trobar en línia. L’objectiu és parlar del nostre present com si fos passat, ja que MAMI és una espècie de museu arqueològic ubicat en un futur llunyà en el qual el patriarcat ha deixat d’existir, i per tant també ho han fet les violències que l’acompanyen (gordofòbia, racisme, classisme…). Aquest projecte és una creació feminista per respondre a la cultura patriarcal. Opera des de l’humor, amb pocs recursos humans i econòmics, i a partir de la creativitat i de la intel·ligència col·lectiva. Hi ha diferents maneres de navegar per la musea: a través de les diferents violències patriarcals o a través dels formats. Ja hi ha més de 200 peces i és obert a tothom que hi vulgui participar.

»Entre dones encara hi ha la manera d’ocupar el món molt diferent. S’han de posar en qüestió els espais de confort, saber l’espai que s’ocupa i ser-ne responsables. La polarització en l’espai feminista representa un empobriment que no existia als anys 70. Què la provoca?, les xarxes?, la rapidesa?»

MARTA «Vull reivindicar el terme “dona” dins de tot l’àmbit comunicatiu, perquè també ha estat colonitzat. I si parlem de comunicació feminista, cal destacar que té alguna cosa d’imprevist, perquè posa en qüestió el racionalisme, que s’ha justificat ell mateix i ha imposat l’artifici. Fins que les dones l’han posat en qüestió. I en podem posar alguns exemples, com les Guerrilla Girls, que juguen amb l’imprevist, que és disruptiu. O el cine feminista, que és contracine i contracomunicació.

»Els valors que se’ns transmeten des del segle XVIII és la dona dolça, sensible, femenina… No, ho podem destruir, nosaltres podem ser King Kong. I això vol dir que la comunicació pot ser obscena, perquè planteja que el saber, l’expertesa negats han de ser a l’escena, fa aparèixer el que era fora de l’escena. Un exemple el trobem a Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de  Chantal Akerman, és una mostra de pel·lícula obscena, que surt dels esquemes. Durant més de tres hores, descriu l’extrema ritualització de les tasques domèstiques d’una mestressa de casa vídua que viu amb el seu fill adolescent. Representa una ruptura enunciativa i d’estructura no prevista, que no s’espera que sigui narrat d’aquesta manera.   

»Hem de tenir present que hi ha una operació de naturalització de la desaparició a la història. Cal rescatar i pensar de nou la historiografia. És imprescindible que les pràctiques es facin aflorar des del feminisme. Cal ser conscient que moltes pràctiques actuals no són noves, sinó rescatades, que el que ha passat és que estaven invisibilitzades. Hem de pensar-nos amb tots els moments que ens han precedit però sense aclaparar-nos. I atrevir-nos a pensar d’una manera molt més lliure.

»Cal vigilar amb la pèrdua de pes específic —en aquest sentit, recuperar figures com Carla Lonzi o Milagros Riera—, i ser conscients que vivim en la dictadura del tòpic. Hem de trobar la fissura i tenir present que no hem de començar sempre des de zero, no cal redescobrir-ho tot permanentment. Si ens som conscients, tindrem la fissura.»